Que el País Valencià és una potència musical de primer nivell és un fet sobradament conegut. Només cal fer un tomb per la nostra geografia per adonar-se’n que és estrany el poble que no té com a mínim una orquestra pròpia, per petit que siga. Als nuclis urbans importants, la xifra es multiplica exponencialment, i així no sobta trobar dos o tres bandes de música en qualsevol ciutat mitjana, i un nombre encara més gran si ens n’anem a les tres capitals. Vivim doncs en un país amb un gran nombre de músics per quilòmetre quadrat i una tradició molt arrelada.
Els valencians sempre forem un poble festiu, i la música sempre ha jugat un paper cabdal en les nostres festivitats populars. Des del tan famós com alienat pasdoble Paquito el Chocolatero del mestre Gustau Pasqual Falcó fins a la tan antiga com nostrada Muixeranga d’Algemesí, són incomptables les aportacions dels músics valencians al món en general i evidentment al nostre imaginari col·lectiu representat per la cultura popular. No en va, el folcore valencià és d’una riquesa extraordinària i les seues arrels es perden en la fina línia que fa indestriable la realitat de la llegenda.
València necessita una cançó 